Lola Lizaran
1931-2003
La Lola va néixer a Badalona i va arribar a Esparreguera quan només tenia un any i mig. Per a ella va significar el seu veritable poble. Els seus pares, Fermín i Ana Maria, provenien de Vélez Blanco (Almeria). Va ser la segona de cinc germanes. La més gran, l’Anita, va morir d’adolescent, la Joana, la Neus i l’Anna (la també recordada actriu que va dedicar la seva vida al teatre).
Va treballar a la fàbrica textil Muntaner (Les Tovalloles) fins que es va casar amb l’Andreu Sitjar el 1954 amb qui tindrà quatre fills, Montserrat, Núria, Meritxell i Marc.
Com tants d’altres joves amb inquietuds culturals d’Esparreguera, portava una vida social a l’entorn del nucli parroquial, de les colles sardanistes i sobretot del teatre.
“Als 16 anys vaig haver de substituir la Magdalena per malaltia. No vaig poder dormir en tota la nit…”
“Més tard vaig interpretar la mare de Déu. No penso retirar-me mai de la Passió. Em fa molta il·lusió i és tradició. Et trobes amb els amics i amigues…Les cames se te n’hi van soles”.
Començà a fer teatre des de la infància i la joventut al Patronat Parroquial. Hi representà moltes obres, tant drames com comèdies. Als anys 1960-1965 el grup de teatre del Patronat adquirí molta notorietat pel seu gir modern i reivindicatiu: Hi ha un inspector, El diari d’Ana Frank, La cantant calva, Figuretes de vidre, Berlin, plaça Alter nº 2…
Interpretà cinema amateur d’avantguarda (1965-1966) en pel·lícules realitzades per Joan Serra i Andreu Sitjar, que van ser guardonades a Catalunya i arreu de l’Estat: Magnificat, La missa dels homes i L’Home nou.
La Lola formà part del grup de teatre GOC que dirigien els germans Francesc i Joan Castells (1970) amb ganes de renovar el nostre teatre en un estil brechtià. Estrenaren al Patronat d’Esparreguera l’obra de Benet i Jornet Berenàveu a les fosques.
“Vam fundar el grup G.O.C. amb els germans Francesc i Joan Castells. Vam fer Carnestoltes setze voltes, que tenia diferents textos. I amb El sarau de la patacada, que va anar molt bé, se’m va despertar el cuc de dedicar-m’hi més seriosament”.
Més endavant amb el grup El Teatrí (1977-87), dirigit també per Joan Castells, va ser una de les etapes més destacables i que més satisfaccions personals li van aportar. Representaren per tot Catalunya, entre d’altres, l’obra de Juli Vallmitjana L’Espantu, de costums gitanes en llenguatge propi caló.
El Teatrí també va destacar en la seva vessant pedagógica de teatre i tallers per a les escoles de tot Catalunya i les Illes. La Lola s’entregava amb especial il·lusió quan havia d’encomanar l’art de la interpretació a infants i joves o havia de compartir l’espai escènic amb ells.
Amb el mateix grup va tenir una formidable actuació a Les Cadires d’Eugen Ionescu, obra que es representà al Teatre Lliure de Gràcia el 1983. Fabià Puigserver deixà dit que li plauria dirigir una obra amb les germanes Lizaran: l’Anna i la Lola. Malauradament no va ser posible. En Fabià moria pocs anys després.
El 1987 fa de Sra. Mushnik a La botiga dels horrors amb la companyia Dagoll Dagom, dirigida per Joan Lluis Bozzo.
«La botiga dels horrors» – Dagoll Dagom – 1987
Més endavant amb el grup El Teatrí (1977-87), dirigit també per Joan Castells, va ser una de les etapes més destacables i que més satisfaccions personals li van aportar. Representaren per tot Catalunya, entre d’altres, l’obra de Juli Vallmitjana L’Espantu, de costums gitanes en llenguatge propi caló.
El Teatrí també va destacar en la seva vessant pedagógica de teatre i tallers per a les escoles de tot Catalunya i les Illes. La Lola s’entregava amb especial il·lusió quan havia d’encomanar l’art de la interpretació a infants i joves o havia de compartir l’espai escènic amb ells.
Fa de Perdigona a Terra Baixa d’Àngel Guimerà que dirigí Fabià Puigserver. (1990)
‘Terra-Baixa’ – 1990 – Arxiu Teatre Lliure. Foto Ros Ribas
De l’etapa del Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea van ser especialment memorables els muntatges: La pregunta perduda de Joan Brossa dirigida per Hermann Bonnin, La filla del carmesí de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Mesalles, Duros a quatre pessetes de Santiago Rusiñol, dirigida per Joan Anguera, La festa del blat d’Àngel Guimerà, dirigida per Joan Castells i La senyoreta Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, dirigida per Mario Gas (1993).
‘La filla del Carmesí’ – 1987
La seva fama però, va arribar sobtadament amb la sèrie Poblenou de Josep Maria Benet i Jornet, la primera produïda per TV3 (1994), amb l’entranyable personatge de la tieta Victòria.
La Victòria va introduir la tieta dels anys noranta. Una dona amb autoritat moral sobre la família, força oberta, amb una actitud alliberada sentimentalment. Molt lluny de les tietes amargades i solitàries.
La tieta Victòria arriba a ser considerada un personatge públic i no paren de reclamar-la per fer pregons i debats televisius. Per a molta gent és un regal poder-la saludar personalment.
“Darrera la tieta Victòria de la telenovel·la, hi ha una persona (la Lola) que encaixa perfectament amb el personatge de ficció, perquè la seva vida ha estat feta amb la mateixa llibertat de pensament, amb un respecte gran per les diverses maneres d’entendre i estimar la vida. Ara és famosa però ho és amb un estil propi, sense creure’s que sigui important. “La Lola encara és millor que la tieta Victòria. Jo ho sé”. (Joan Castells)
‘Poble Nou’ TV3 – 1994
«Aquí no hi ha cap àngel» Companyia Metros – Ramon Oller 1992
Els seus darrers treballs foren en espectacles de dansa, recitant poemes i textos de Mercè Rodoreda i Marguerite Yourcenar amb la compañía de dansa Metros (1991-1998) dirigida pel coreògraf esparreguerí Ramon Oller. Els espectacles Qué pasó con las Magdalenas, Aquí no hi ha cap àngel, Estem divinament, es van representar a Catalunya, l’Estat espanyol, França i Cuba.
L’any 2001 va rebre el Premi Butaca Honorífic, juntament amb l’actor Alfred Lucchetti, per “tota una vida dedicada al teatre”.
Aquesta dedicació al teatre va comptar sempre amb el suport indiscutible de la seva família. Principalment l’Andreu, el seu marit, que li donà suport i l’acompanyà en tot moment perquè ella pogués créixer artísticament i fer front a nous reptes.
Lola Lizaran va deixar l’empremta de la seva professionalitat com actriu de gran prestigi artístic, com a mare de família, com a companya i amiga, que amb la seva modèstia va saber arribar als cors de tots els qui vam tenir la sort de conèixer-la personalment.